“200 paraules”
Quantes vegades havia passat per aquells carrerons estrets i plens d’immundícia, acompanyat per la seva pròpia fragància, que només podia sorgir d’un centenar de escombraries barrejades amb pixat i altres flaires inclassificables. Realment, no em podia queixar, tornava a sentir-me com a casa, aquell carrer mantenia el seu esperit únic i el seu encant perdurava. El sol m’atacava la cara, es un dels meus petits plaers masoquistes, per cada pas que donava mil porus de la meva pell s’inflaven fins donar-me l’aspecte d’un híbrid entre gallina i humà. En aquell racó, davant de la font, on ara hi ha uns joves addictes a la marihuana perfumant l ‘aire, jo havia vomitat infinitat de cops sobre aquella hemorràgia cerebral que alguns denominen amor, no eren pas mals records. Les meves temples palpitaven al ritme de l’havanera de Carmen de Bizet, que no deixava de torturar el meu cap, preferiria tenir enganxada una odiosa cançó pop de ràdio i no pas aquella melodia que incrementava els meus nervis i omplia tot d’una intriga pertorbadora, però almenys ocultava tot el bullici d’un dissabte al dematí. Em semblava increïble no conèixer ningú, el sentiment de ser estranger al teu antic barri no es precisament agradable. Per fi em trobava a la porta, tot era totalment igual, la impressió de tenir set anys menys i no haver sortit mai d’allà era implacable. De cop, un atac de pànic s’emportà el meu valor i recorrent amb calfreds la meva espatlla i afluixant les meves sames va impactar al pobre estomac. Ben mirat, havia passat massa temps i ella ja hauria refet la seva vida. Sense rumb, vaig decidir que la meva primera parada seria el racó de la font, a vegades el cafè no em cau bé a primera hora.
[Escrito por D.]
No hay comentarios:
Publicar un comentario